Entrevista sobre la FELICITAT (TdR)

Entrevista a Maria José Dionisio. Psicòloga Sanitaria.

1. Creus que la felicitat està relacionada amb la pau interior? Per a mi, la felicitat és benestar emocional, i com dic als meus pacients, tots volem cercar la Calma, la pau interior, llavors sí, la felicitat està relacionada amb la pau interior. Viure feliç, en calma i amb pau és la màxima a la que tothom aspira, sovint es busca fora, i realment la tenim molt a prop, només hem de canviar la perspectiva, en contes de mirar cap a fora, mirar cap a dins.

2. Llavors, tu com a psicòloga, quins són els consells que donaries a la gent per tal d’arribar a tenir aquest estat de felicitat/pau? Sovint ve molta gent a consulta, amb angoixa, amb tristesa, les denominades “emocions negatives” el primer que els hi dic que les emocions no són positives o negatives, totes, totes són sensors d’informació. 

La psicologia positiva, les xarxes socials, la publicitat… en aquest sentit han fet mal. La informació que ens arriba ens mostra gent estupenda, amb un somriure, dona la impressió que “hem de ser obligatòriament feliços” però la realitat no és així. Hem de saber, aprendre a sentir “totes les emocions” no puc sentir-me contenta si no he sentit la tristesa. Un dels consells que dono és PARAR, aturar-se cada dia 1’ amb els seus 60” i connectar amb l’emoció, posar-li nom, sentir-la al cos. Les emocions són transitòries, les hem d’acceptar, a vegades, ens calen recursos quan la intensitat és molt alta i la durada en el temps s’allarga massa.  

3. Quins són els factors que ajuden a obtenir l’estat de la felicitat?  Som animals socials, però som animals. Necessitem tenir cobertes les necessitats bàsiques. Una bona alimentació, un bon descans, dormir és molt, molt important. És quan estem dormint quan el nostre cervell processa tota la informació del dia, rebutja la que ja coneix, emmagatzema la nova, la que hem d’aprendre i La Intel.ligència Emocional, tenir habilitats socials i ser assertius, per relacionar-nos amb els nostres iguals. Tenir una bona autoestima, un bon autoconcepte, autoconeixement … com us comentava abans, saber posar nom a allò que sento, a les nostres emocions, reconèixer els tipus de pensaments, hi ha molts distorsionats, davant d’una pèrdua, un dol, ens sentim tristos, i és normal, estem acostumats a suprimir, controlar, voler evitar emocions (les de caire negatiu) i penseu que “les emocions no expressades no moren, queden enterrades en el més profund de nosaltres mateixes i surten després de pitjor forma”, amb símptomes, malalties.

4. Consideres que l’afecte amb la mare quan som infants és un factor clau? SÍ, en majúscula. El vincle estret que es dóna entre mare i nadó és fonamental. El nadó neix programat per sobreviure en determinades condicions però també sota la necessitat que les seves necessitats bàsiques siguin cobertes, alimentació, son, és a dir, les fisiològiques, també les de protecció davant possibles perills, reals o imaginaris, la necessitat d’explorar l’entorn, de jugar i d’establir vincles afectius. Aquests són una necessitat que forma part del projecte de desenvolupament. Si aquesta necessitat no és satisfeta es patirà aïllament o manca emocional. És el lligam afectiu. És un mecanisme innat, el nadó busca seguretat davant situacions que percep com amenaçants, així plora si té gana, si te fred… i en funció de la resposta del primer cuidador aprendrà a regular-se, a gestionar ja, les emocions. També us vull esmentar un concepte, un factor protector molt i molt IMPORTANT, la RESILIÈNCIA, malgrat tot, les persones aprenem i reaprenem. Aquest concepte, resiliència fa referència a la capacitat que tenim les persones per fer front als factors i circumstàncies adverses que ens presenta la vida. Els pares resilients tenen la capacitat d’establir un vincle afectiu a partir de procurar els necessaris, físics, menjar higiene com afectius, amor incondicional, temps, proximitat afectiva. No obstant això han de ser capaços paral.lelament de compartir amb els fills la idea que el creixement i desenvolupament de “ tots” passa per una sèrie de reptes que formen part de la vida, i que alguns provocaran frustració i també dolor. 

5. Què provoca la infelicitat segons el teu punt de vista com a experta?  La insatisfacció personal. Sovint quedar-se en el passat, i si… o viure pensant en el futur, i si… La NO gestió del temps, l’estrès per excés d’ocupacions, el perfeccionisme i autoexigència, el no estar mai satisfeta, el no permetre´s expressar les emocions, el sentir-se vulnerable, la incertesa, el no demanar ajuda quan es necessita, la manca de descans, el voler aparentar, el no saber dir “no”, l’obsessió pel cos i l’aparença física, la comparació,  i molts més, motius de consulta.

6. Creus que l’èxit assegura la felicitat? No. Com hem estat comentant, la felicitat és intrínseca. No hi ha diners per comprar les coses més importants de la vida. Jo li donaria la volta, la felicitat asegura l’èxit. Un augment de sou, un premi, un títol, el reconeixement, et donarà una pujada de serotonina, s’activarà el teu sistema límbic,  però igual que puja baixa ràpid. Hem de treballar en la nostra motivació, satisfacció personal, en marcar-nos fites, objectius, i gaudir en el treball diari, aquí és on resideix la felicitat, en aquest camí, no en el destí.

7. On penses es troba la vertadera felicitat científicament parlant? La vertadera crec que és la que cadascú sent, i la sent per tot el cos. A vegades a consulta li pregunto als nens, on sents la ràbia? i em responen a les mans, on sents la tristesa? i em diuen al cor, i la felicitat? per tot el cos. A nivell científic, hi ha molts estudis que parlen de les hormones de la felicitat.. A la facultat, ens van explicar que  en el Sistema Límbic, en el nostre cervell.  El cervell,  té 3 parts diferenciades que s’ocupen de mantenir el nostre funcionament. La primera és el cervell reptilià, el més antic, el que s’encarrega de mantenir-nos vius. Controla tots els òrgans i sistemes.El segon és el cervell límbic, que s’encarrega de la part EMOCIONAL, del que sentim. I finalment tenim el cervell Neocortex, la part prefrontal que s’encarrega de la planificació, l’organització, del que expliquem i justifiquem. Aquestes són les eines de les que disposem per gestionar la vida en termes de salut i proactivitat.  

8. Opines que les relacions interpersonals influeixen en la nostra felicitat? Sí, com a éssers biopsicosocials, depenem dels altres per sentir-nos, per mirar-nos. Necessitem de l’altre, quan parlavem del vincle (de l’apego) ja ho hem comentat. Els nens, els adolescents, busquen els iguals, la tribu, els adults també, el sentiment de pertànyer, a una família, a un grup d’amics… Darrerament, amb el Confinament, hem vist com molts i molts nens s’han enganxat per ex. al TIK TOK,  cada cop a edats més tempranes. Els nens, els adolescents, les persones, necessitem estar connectats, sentir-nos membres d’un grup d’iguals. Els nens i adolescents busque relacionar-se, models a seguir, i a l’estar confinats han tingut la necessitat de buscar fora de casa aquestes “relacions” encara que a través de la pantalla.  I ara no vull entrar en aquest tema, ja que no te res a veure amb el què estem parlant. Però en la meva opinió no són relacions sanes. De què s’està omplint aquest cervell en desenvolupament? L’exploració funciona en una única direcció, no és real, és plana. Hi ha nens que només miren i no creen contingut, nens amb dificultats de relació, inhibits, busquen l’aprovació a través dels likes o miren el què els hi agradaria fer o SER. Crec que tenen un buit emocional (no-felicitat) que omplen de continguts (buits) d’altres. Cada cop més, troben nens i adolescents (són els meus pacients) que no saben regular-se, gestionar les emocions, i davant de la tristesa, frustració la gestionen amb aquesta desconnexió. I els pares? aqui tots tenim una responsabilitat molt gran. Moltes vegades, el ritme del dia a dia fa que els pares estiguin estressats, angoixats i és més fàcil donar i permetre que el nen estigui mirant una pantalla que dedicar una estona a acompanyar al seu fill. Volem tot aqui i ara, ràpid, la recompensa immediata. El no permetre sentir l’emoció denominada “negativa”. I què ens vol dir aquesta emoció, em sento sol, trist, enfadat, estic masses hores sense tu, a l’escola, a l’extraescolar… Aquest tema, donaria per una altre estona llarga…

9. Creus que el passat influeix en el present i en el futur de cadascú de nosaltres? M’agrada pensar que tot es pot treballar i que més que el passat, la història de vida,  el relat que ens fem sobre el què hem viscut. Treballo amb nens i adolescents amb trauma, que viuen en cases d’acollida o a les Aldees SOS. El seu passat, és dur, han viscut negligència emocional, maltracte, abandonament, i saps? molts són feliços!!! Més que les situacions viscudes és el que ens diem a nosaltres mateixos, sobre la situació,  a vegades fa falta l’acompanyament i el suport terapèutic i com us he dit, això també és processa, es treballa. A vegades queden atrapades creences i pensaments en el nostre cervell amb les seves emocions que les podem localitzar en el cos. Aquella experiència del pare pegant a la mare, i el nen sota el llit visualitzant la imatge, la creença “no estic segur” amb l’emoció “por” queda emmagatzemada tant en el cos com a la ment, amb la teràpia el que fem és treballar aquesta creença, des de l’ARA, i re-escriure la història, “vas fer el que vas poder”, eres nomès un nen, és normal sentir por en aquella situació.

10. Desde el teu punt de vista, els joves són més feliços que les persones de major edat? Treballo amb nens, pre i adolescents i també tenen els seus problemes. La felicitat no depèn de l’edat. Com hem anat comentant, són altres factors els que hem anat tractant, i no hem discriminat ni per sexe ni per edat. A la meva consulta som un equip, i treballem amb nens, adolescents, adults, famílies i parelles. No us puc dir que els grans i/o els peques siguin més o menys feliços, sí que cadascú viu la seva vida de la millor manera, amb les eines i recursos dels que disposa. 

11. Et consideres una persona feliç? Sí. Tinc moments feliços que els valoro quan sento nostalgia o tristesa. Però en general, i  en l’actualitat tinc molt moments que m’omplen, que em fan sentir satisfeta amb la meva vida. Tinc una bonica família, amics i amigues, una feina que m’encanta i m’apassiona. Què més puc demanar? Tinc salut, i faig el que més m’agrada envoltada de persones que estimo i em sento estimada.

Gràcies a tots i totes les adolescents que en el seu Treball de Recerca heu pensat en mi, especialmente a la Lara, l’Andrea i l’Ona, la meva filla, per demanar-me col.laborar i participar en el seu TDR.

Gràcies amor.

Publicado por PSIcologia MJDionisio

Maria José Dionisio, consulta de psicología clínica sanitaria. Autorizada y registrada por el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Psicóloga Clínica, especialista en niñ@s, adolescentes y familias. Post-Grado en Psicopatología Clínica Infanto-Juvenil Formación en EMDR, Nivel I y Nivel II, formación Avanzada en Niños y Adolescentes. Experiencia de más de 20 años en el ámbito infanto·juvenil, en escuelas, institutos y colaborando con Fundaciones y Asociaciones dirigidas a niñ@s, adolescentes y jóvenes en riesgo de exclusión social, en proceso de acogida y/o adopción...

A %d blogueros les gusta esto: